El FOSSAR de Vilafranca

Una curiositat sobre Vilafranca:

És de quan els vilafranquers testamentaven coses així: "elegesch sepultura al meu cadaver en lo fosar de la Iglesia de Vilafranca". Era dia 9 d'agost de 1777 quan Mateu Gayà dictava les seves darreres voluntats. El fossar de l'Església de Vilafranca es va deixar d'utilitzar a mitjan segle XIX quan fou traslladat al cementiri actual.

 

 A aquesta escriptura també es pot llegir com es donaven a l'esglésa "deu lliuras moneda de Mallorca, de las quals vull sien satisfets i pagats tots los gastos de la mia funeraria y mes de mon entrerro i que el die de mon enterro, hem sia cantat ofici cos present i salve en cada altar de dita Iglesia".

He d'agrair a Amador Barceló Garí que m'hagi deixat un grapat d'escriptures antigues de la família on he pogut trobar molts hàbits i costums dels primers vilafranquers.

A la següent imatge podeu veure on estava ubicat el fossa. Ocupava part dels terrenys on després es va construir l'iglèsia nova. Aquest espai és va habilitar -amb tota probabibiltat- al voltant de l'antic oratori -part d'on actualment hi ha la part vella de l'esglèsia -. El 1685, amb la creació de la vicaria -i on es podien impartir secraments a Vilafranca-, els primers difunts vilafranquers, ja eren enterrats a aquest lloc i se'ls podia fer el funeral a Vilafranca mateix. Per tant, el fossar és tan antic com el mateix poble.

Sí a l'educació pública, de qualitat i sense imposicions

 

 #VagaIndefinidaDocents

 

Vilafranca es tenyeix de verd !!!

 

 

A l'Escola "Es Cremat" no li tallen la llengua !!! 

 

Ha mort una dona republicana: Maria Bauçà "de Can Paloni"

Ahir, 18 d'agost, als 87 anys, va morir Maria Oliver "de Can Paloni".

Na maria era una persona entranyable i decidida i amb una personalitat que la feia única. La seva simpatia aclaparava tota l'atenció de les persones que l'envoltaven.

Era una dona republicana, sí: per convicció i per bagatge històric.

(Maria, al centre, quan tenia 2 anys a aquesta foto de tota la família Bauçà-Oliver, "De Can Paloni" i "Ca Na Jaumeta")

Xerrada Festes de la Beata 2013

Material usat per la conferència: “Processos d'implantació i evolució històrica del terme municipal de Vilafranca: les fites del terme municipal – fites amb història”, a la Rectoria Vella.

22 de juliol de 2013.

Dins el cicle Xerrades i activitats relacionades “VILAFRANCA I MALLORCA EN EL MARC
DE 1813", amb motiu dels 200 anys de municipi organitzades per l’Ajuntament de Vilafranca.

Text ponència
Projecció inicial
Projecció fites

La retirada

Les insinuacions que cauen sobre les persones que s'han dedicat a "lo públic" de que s'han de retirar, és un extrem que jo podria compartir si parlam de renovació política i democràtica.

De la mateixa manera, es podria dir dels que han ostentat càrrecs rellevants dins entorns polítics però que quasi mai han participat de la política activa i que ho han estat per la seva vàlua professional.

Ho puc compartir, sí..

L'avantage que tenen -tenc- les persones que han -he- participat de la política activa amb càrrecs públics rellevants -en el meu cas local-, hem esdevingut personatges poc més que sinistres i que no mereixem respirar l'aire que ens envolta per que l'hem viciat de mala gestió pública. O encara més: som culpables de no se quants errors, de la crisis i de les 7 plagues bíbliques d'Egipte.

A vegades costa explicar a la gent "normal" a peu de carrer, els nivells de responsabilitat que comporta ser el cap visible de les diferents institucions i quines són les seves competències, però de mica en mica, els ciutadans i ciutadanes, van entenen com funciona el "què i el com" de la política i l'administració.

Com encapçalava a l'escrit -de les insinuacions que la gent que ens hem dedicat a "lo públic"- que ens hem de retirar, he dit que hi estava d'acord i compartesc els principis de que, un dia o un altre, s'ha de donar la passa per donar pas a nova saba política que vulgui assumir responsabilitats. Però és molt difícil que ens retirem de la política mai, ja que el bagatge de coneixement del funcionament de les institucions, seria una tudadissa de recursos humans.

Jo que he passat per el món local -i puc dir que conec de primera ma tots els racons, ets i uts del funcionament d'un ajuntament-, puc assegurar que em resulta molt complicat girar la mirada cap una altra part quan veig que aquesta administració no respon als ciutadans. Per què ara sóc un ciutadà i, precisament, ben format dins l'àmbit polític local. Potser és la meva forma d'entendre els conceptes d'administració i administrat el que m'empeny a dir la meva i posar-me al costat dels que veig més desafavorits.

Per tant, compartesc que és necessària una retirada de la vida política activa, però mai se'm podrà retirar de ser un ciutadà compromès amb els seus veïnats.

Continuu i continuaré fent la meva: ara sols responc davant mi.

Imposició vs. Consens

Ja vaig advertir a una de les meves entrades anteriors “què es presenten un parell de setmanes de polèmica arran de una iniciativa municipal que aixecarà crosteres”. 

Així ho hem pogut viure: divisió d'opinions que han derivat en enfrontaments personals.

Ho vaig titular “No es pot tenir tothom content”, per què ja es veia venir que alguns interessos particulars sobre la utilitat de la reforma del centre del poble -que també implicava una reforma de circulació-, es veurien afectats. I això molt abans del que molts s'imaginen -diria que fa 10 anys enrere-.

Dic que es veia venir per què ja a les hores, l'amenaça de “el dia que entrin el meus, canviarem això”, no quedaria en unes simples paraules i que es passaria a l'acció com així ha estat.

És complicat fer una recopilació de totes les amenaces, excuses i despropòsits que en qüestió de dies, han envaït les nostres vides. No hi ha hagut trobada, berenar, dinar o cafè, que no hagi sorgit aquest element que distorsiona la vida tranquil·la dels veïnats vilafranquers.

Alguns hi diran que ha estat una provocació, altres que això és “en benefici de tots”... Per a mi, ni tan alt ni tan ros: el model escollit ha estat el de la imposició i no el del consens. I en el fons, aquesta és l'única diferència de model de poble entre els que ara comanden i els que abans governaven. És el model IMPOSICIÓ vs CONSENS.

Saber que si comptes amb l'opinió dels ciutadans i als fas partícips de una idea, aconseguiràs el CONSENS que et du a l'avenç i el progrés del teu poble. Però, quan decideixes aplicar el model de la IMPOSICIÓ, ho fas des de a què i qui beneficies i per adornar-ho, quins arguments i excuses hi poses.

I com és més bo d'agafar un mentider que un coix, aquí en teniu unes quantes d'aquestes excuses i arguments.

• Les canonades estaven a l'inrevés: A l'inrevés comparat amb què? Cap on anava aquest inrevés? Si fos així, hauríem de demanar explicacions als tècnics de carreteres i als polítics municipals quan es va fer aquesta obra -per cert, en mans de Alianza Popular -ho dic per què les canonades de pluvials es varen col·locar al mateix temps que la primera fase del clavegueram, allà, pels 80.
• Les “tuberies” estan plenes de rates: hauríem de fer una campanya de desratització idò, no? Les rates s'eliminen en verí i paranys, no retirant les canonades. Si aquest és el sistema que ha trobat l'Ajuntament per acabar amb les plagues de rates, beurem oli tots, per què ens aixecaran el poble per què n'hi ha per tot de rates.
• Una dona va caure amb un ferro de sa carretera: i jo en sé una que va caure al portal de l'església i mai me va passar pel cap esbucar-la.
• Donam feina a empreses vilafranqueres: a totes?
• Els cotxes es podran aturar a comprar així: amb cotxe? És necessari anara comprar amb cotxe? O no saben el metres quadrats d'aparcament que hi ha envoltant a la carretera?. Potser no s'han llegit l'Estudi de Mobilitat de Vilafranca?
• Així com ho varen fer l'obra els d'abans, no estava adaptat als discapacitats: idò vaja, serà interessant mirar l'informe tècnic i el dictamen de l'arquitecte o l'enginyer que ho diu a això. Per què mentre no es demostri el contrari, qualsevol polític que governi -en el seu cas, que comandi- no té paraula de Déu. Sense un dictamen, las seves paraules són tan buides com el projecte de poble que s'ens vol imposar.

Es podria seguir en més, però és diumenge i també tenc dret a descansar de tant despropòsit.

I bon estiu a totes i tots, tant si és per consens com per imposició.

No es pot tenir tothom content

Aquests dies m'han advertit què es presenten un parell de setmanes de polèmica arran de una iniciativa municipal que aixecarà crosteres.

La cosa va de desmuntar un tram de les voreres de la carretera de Palma al seu pas per Vilafranca per empetitir-les, per així, donar cabuda a més cotxes i a més espai per aparcar-los. En una paraula: com si es decidís estrènyer les voreres de les Avingudes de Ciutat -cas per cas, i salvant les distàncies, és l'eix circulatori més important- ja què és més prioritari que hi aparquin cotxes, i clar, en detriment dels vianants.

Reflexionat-hi una mica, no m'imagin que a l'amo en Llorenç amb 96 anys o madò Maria, amb 76, als hi importi gens que hi càpiguen més cotxes, per què ells ni en tenen ni l'han usat mai. Però, per aquelles coses de la modernitat, és veu que és més important anar a comprar amb cotxe que acabar amb la tranquil·litat que les persones puguem caminar per les voreres. Tot molt SNOB per un poble que recula amb serveis, prosperitat econòmica i en model de convivència.

És curiós que un poble on la seva distància més allunyada entre extrems urbans no és més gran que un quilòmetre i què, la zona que es vol modificar, no estigui més allunyada de 500 metres de qualsevol dels extrems urbans de Vilafranca i què ara es vulgui pretendre que sigui més prioritari poder arribar-hi en cotxe que caminant. I això què, com a màxim, està 500 passes !!!. És curiós.

Però, n'hi haurà que pensarà què sí és possible fer compatible cotxes, comerços i voreres estretes. Hi haurà que defensarà aferrissadament aquesta teoria... Això sí: amb la vehemència dels que no tenen arguments i t'acaben anomenant "toca collons".

No vull pensar què un dia, l'amo en Llorenç i madò Maria -amb el seu carretó "d'anar a comprar"- es topin i un dels dos hagi de deixar pas a l'altre perquè ambdós no hi caben sobre la vorera. Serà d'escoltar el que diran i com, a la seva edat, intentaran treure una conclusió a la situació que als ha sobrevingut. Supòs que un dirà "i tots dos no passam" i l'altre li contestarà, " i jo ja ho veia venir que no hi cabríem". El qui baixi de la vorera, s'aferrarà al retrovisor del cotxe que hi haurà aparcat com a mesura de salvació per no pegar de barres. L'altre li advertirà "... mem si ara cauràs!!! No amollis es mirall". Amb aquesta sortirà l'amo del cotxe i als hi dirà "mem si ara m'espenyareu es retrovisor !". Tot molt còmic fins que, un dia, algú dels dos, prendrà mal i les rialles s'acabaran.

Mentre això passarà, algú, amb la seva vehemència desquiciada proclamarà "i no es pot tenir tothom content !!! Saps si aquells de ses esquerres no ens haguessin deixat sense doblers...". I amb aquesta l'enterram.