Ha mort una dona republicana: Maria Bauçà "de Can Paloni"

Ahir, 18 d'agost, als 87 anys, va morir Maria Oliver "de Can Paloni".

Na maria era una persona entranyable i decidida i amb una personalitat que la feia única. La seva simpatia aclaparava tota l'atenció de les persones que l'envoltaven.

Era una dona republicana, sí: per convicció i per bagatge històric.

(Maria, al centre, quan tenia 2 anys a aquesta foto de tota la família Bauçà-Oliver, "De Can Paloni" i "Ca Na Jaumeta")

El seu pare, Bartomeu Bauzà Rosselló, havia estat Batle lliberal en període de la restauració, però evolucionà cap al republicanisme, el qual va transmetre als seus fills. Així, a l'entrada de la República, l'any 1931, els seus fills majors, de seguida es comprometeren per l'ideal. Tant així que obriren un cafè, on ara hi ha l'oficina de “la Caixa”, i al pis superior, hi havia un saló on hi feien ball. 

Després del cop d'estat de dia 18 de juliol de 1936, va patir les envestides repressives de Falange i els retrets de gran part de la població. Va haver d'anar a declarar com a testimoni a la Causa contra Bartomeu Estrany en qualitat de propietari de Can Paloni el mes d'octubre de 1936.
Aviat es convertí amb la seu del Centre Republicà Federal (1932) i després, amb el de Esquerra Republicana Balear de Vilafranca. Però també donà cabuda al sindicat de “Oficios Vários” i als simpatitzats del PSOE i d'Unió Republicana. 

El Cafè de “Can Paloni” era el bar de “ses esquerres”, Ca l'Amo en Bernat Rumbande el de les dretes i Can Jordi, el dels lliberals i dels republicans de centre. Eren freqüents les discussions i escomeses de cap a cap de plaça ja que els tres locals, estaven situats a tres del caps de cantó, allunyats entre si, però ben a la vista de tots ells.
Era època de bull polític i l'arribada de la Comissió Gestora del Front Popular, el mes de març/juliol de 1936, implicà un altre fill de Can Paloni amb la política activa. En Guillem, fou nomenat regidor en nom d'Esquerra Republicana Balear.

(Guillem de Can Paloni. Germà de Maria i que fou regidor de la Comissió Gestora del Front Popular)

Sense que acabàs aquí el seu compromís, un altre dels fills, Bartomeu, durant la contesa bèl·lica, va desertar de l'exercit franquista i es va passar al republicà.
Fou una família proscrita durant molts d'anys al poble. Patiren i pagaren el seu compromís polític. Després d'haver intentat expressar d'una forma molt sintetitzada les circumstàncies i els protagonistes, res millor que el testimoni de la darrera dels de Can Paloni, na Maria, per explicar el que passà a la família.
Na Maria Bauçà Oliver, va nàixer dia 24 d’abril de 1926, i era la menuda dels germans.

Amb el seu tarannà decidit, l'any 2008 -quan va saber que me dedicava a recollir testimonis vilafranquers sobre la república i la repressió franquista-, me va agafar per explicar-me la seva experiència política i va recercar dins la seva memòria, detalls que avui ens serveixen per apropar el que va viure la família Bauçà-Oliver.

He volgut posar el text íntegre -escrit de la seva pròpia ma- del seu relat per apropar-vos, encara més, el què va viure.
-------------

L’any 1936 va estellà la Guerra Civil. La meva família ho va passar molt malament. En Guillem era el meu germà major i era el Segon Batle de Vilafranca quan va entrar Franco al poder.
Els meus germans -que eren 4- muntaren una Societat Republicana a ca nostra on hi teníem un cafè i en el Saló, un Cine. A dalt hi teníem les habitacions per a dormir. Una nit va venir la Policia i ens va dir que en 24 hores havíem de lliurar les claus de la casa. Total la nit la varen passar traslladant mobles a una altra casa, a S’Hostal. La casa era nostra, de mon pare. La policia no va demanar si teníem d’altra casa per viure.
Ens varen ajudar a transportar els mobles els amics dels meus germans i molta altra gent del poble. Jo vaig passar la nit dins una balancí, tapada amb un mantó, en el carrer. D’aquesta gent que ens va ajudar, sols en queda un de viu; és un bon amic, és en “Bernat Garcies”.
Els quatre germans nomien: el primer, Guillem. El segon, Joan. El tercer, Bartomeu. I el quart, Jordi. Érem quatre germanes: Jacoba, Apol·lònia, Montse i Maria –jo-. Tenia 10 anys l’any 1936.
El meu germà Guillem, que era Segon Batle, quan va veure allò ens va dir:
“Ara em toca a mi... I me’n vaig”. Se’n va anar per una porta que donava al Carrer Principal. Un home li va intercanviar la bicicleta. En Guillem va dir a en “Vidal”: “Digués a la meva família que me’n vaig a Son Pou”.
Els meus germans, varen estar tres dies per fora vila.
Ens aquests dies, varen lliurar al batle una llista amb 10 noms de persones que havien de matar. El batle, Jaume Bauçà Rosselló, “Boscana”, als hi va dir: “En aquesta llista falta un nom”. “I qui és ?”, li va demanar el portador de la llista. “Tu” -li va contestar el batle-.... “Per que aquí, no matareu ningú”.
Un dia abans de lliurar les claus de ca nostra -on teníem el cafè, situa a la Plaça-, varen venir una tropa de falangistes. Ens varen llevar el rètol de la paret que deia: Izquierda Republicana. Dins el cafè hi érem tota la família: Pare, mare, Apol·lònia, Montse, Guillem i jo. Quan varem veure els falangistes arribaren a la plaça amb el
Batle a porrades i amb les mans en el cap.
Els batle era en Joan “Xirgo”. El volien matar a la plaça però el seu fillol era un falangista i era allà no ho va voler.
En aquests dies, el batle, l’amo en Jaume “Boscana”, va encomanar al Saig que havia de fer un Ban que consistia en fer Crides pels caps de cantó del poble, tocant el tambó. La gent sortia de ca seva per escoltar-lo. El Saig va dir: “Per Ordre del Batle, tota la gent que hi ha per fora vila amagada, que es presenti a l’Ajuntament que no als hi passarà res. Així ho va complir el batle amb els meus germans: ells es presentaren i no als hi va passar res.
El Saig de l’ajuntament era un Policia Municipal. Hi havia el Saig, el segon era el Zelador. Una nit va venir la Policia de Manacor a cercar en Guillem i no hi era. Sense dir res, varen pujar a dalt. Quan arribaren en el Saló, varen demanar on era el llum. La meva mare va pujar i als hi va encendre. No passaren d’allà. Varen pujar més a munt, on hi havia les habitacions. Entraren en el dormitori on hi trobaren en Jordi dormint. Els despertaren i li demanaren on era en Guillem. “No ho sé” -als hi va contestar- “jo no era aquí”. “Quien estaba aquí entonces?” –li
demanaren a ma mare-. “La meva filla Apol·lònia” –als hi va contestar ma mare-.
La varen despertar i li demanaren on era el germà Guillem. Ella als hi va contestar que o ho sabia. La varen amenaçar amb una pistola en el pit. Ells li varen dir “ Si no nos dices donde està tu hermano, vendràs con nosotros”. Ella sabia que quan s’emportaven persones, ja no tornaven. Però ella no va dir mai on era en Guillem –però ella, sabia bé on era-.
Pel matí, la meva mare va dir a en Jordi que l’acompanyés a Petra, al tren. Volia anar a Palma a veure en Guillem al cementiri, “que serà allà, mort”. En Jordi la va acompanyar amb el carro i l’ase a Petra. Per pujar al tren, uns joves falangistes, varen donar la ma a la meva mare. Ella va plorar fins a Palma. Els joves li varen demanar perquè plorava, i ella, no va poder contestar.
Varen arribar a palma. La meva mare se’n va anar a veure el seu cosí Josep, al Carrer Sindicat – hi tenia una òptica-. “Anem al cementiri a veure en Guillem” –va dir ma mare al seu cosí. Ell li va dir que “no hi podien anar per que
allà els mataven a tots. Anem al Bar Triquet. Allà hi haurà l’amo del camió”. Així ho feren. Allà hi havia en “Biel Fuster”. La meva mare li va demanar si sabia on era en Guillem. Ell li respongué que era a Sóller i que no es torbaria en arribar. En això arriba el camió de Sóller carregat de garroves i de bous. En Guillem va baixar del
camió i la ma mare, plorant, el va abraçar. En Guillem li va demanar que passava i ella li va dir que no anés al poble “allà et volen matar”. “Jo no he fer res, i al poble me'n vaig” va contestar en Guillem. Va venir a Vilafranca amb ma mare. El camió es va aturar a la Plaça de la Constitució, davant el cafè de ca nostra. Quan el vaig veure, em vaig llançar sobre ell, plorant.
En Joan “Teco” volia en Guillem per matar-lo. Deia que havia matat el seu pare. Tot això no era vera. El seu pare se’n havia anat durant la nit de casa seva i s’havia perdut. Poc després, en Guillem, tornà a ca nostra i tot es va normalitzar.
Passats uns quants anys el meu germà va deixar la portassa a Joan “Teco” per a posar-hi el seu cotxe. Els amics demanaven al meu germà Guillem: “El qui et volia matar, ara tu li deixes la portassa?”. Ell contestava:” Hem de perdonar”.
____________

El testimoni de Maria, recuperant aquest episodis de la seva infantesa que la marcaren tota la vida, demostra, una vegada més, que la situacions amb les que s'expressava la repressió, no tant sols implicava l'individu, si no que tot el seu entorn. En aquest context, s'ha de fer també esment als seus germans, Guillem i Bartomeu.
Guillem Bauzà Oliver, va nàixer a Vilafranca dia 14 d'abril de 1905. Fill de Bartomeu Bauzà Rosselló (de Ca Na Jaumeta) i Apol·lònia Oliver Mestre. Al carrer Baile, 17. Al padró d'habitants de 1936, la família Bauzà Oliver vivia a la Plaça de la República nº 14 amb els seus 8 fills. El cafè era conegut pel nom de “Ca Na Paloni”, la segona germana de la família.

(Apol·lònia Bauçà. Germana de Maria i que era l'encarregada del Cafè)

(Joves republicans vilafranquers a una classe de ball a Can Poloni l'any 1935)

Va ser membre d'Esquerra Republicana Balear de Vilafranca i regidor de l'Ajuntament en el període de la Comissió Gestora del Front Popular. Era un home assenyat i amb un gran sentit de l'humor. Era un home amb qui confiava molta de gent. Fins i tot, cap al tardo-franquisme, gaudia dins el poble de la bonhomia que l'havia caracteritzat des de sempre, fins i tot pels vells dretans del poble que un dia s'havien vestit amb les camises blaves.
Durant el seu període al front del consistori com a regidor, no se'l hi coneix cap acció controvertida o que fos causa de cap polèmica. El seu tarannà d'home amigable i obert, mai li hauria permès tenir cap enfrontament visceral o irracional amb algú, però les seves idees i la defensa de del republicanisme, estarien presents en totes i cada una de les seves decisions. Per això, i com ja s'ha expressat anteriorment, fou perseguit.
Bartomeu, el seu germà, era un jove republicà que defensava el plantejaments polítics de la família i del que visqué dins el cafè de “Can Paloni”.
Conjuntament amb els seus germans, es va amagar els primers dies després del cop d'estat. Però, la crida que va fer el batle “Boscana” als que s'havien ocultat del falangistes, el va empènyer a presentar-se a l'ajuntament i, immediatament, presentar-se a l'exercit per incorporar-se a files, no sense abans haver hagut de patir la humiliació d'alguns falangistes del poble que, com els seus altres germans, als hi feren beure oli de resí.
En Bartomeu era un jove ben conegut al poble. Transmetia una alegria contagiosa i era prou conegut per molts i estimat per molts més.
Tomeu va emprendre camí dels camps de batalla de la guerra civil per terres espanyoles amb el Regiment d'Infanteria nº 36 de Mallorca. Amb ell, molts altres vilafranquers varen haver d'emprendre aquest camí. En algunes ocasions coincidí amb aquests i aprofitaren per xerrar de les darreres notícies que havien conegut del poble.
Però, la comunicació en ca seva, no fou molt fluida. De fet, existeix molt poca correspondència localitzada remesa des del front. Així doncs, situats en el context del conflicte bèl·lic, Bartomeu va haver de patir les adversitats com tants d'altres soldats. Possiblement la seva història hagués passat desapercebuda, però les circumstàncies perseguiren a Bartomeu fins i tot en aquesta situació tan colpidora com el d'haver-se d'enfrontar als que pensaven com ell.

(Tomeu Bauçà, germà de Maria i desaparegut durant la Guerra Civil. Es desconeix on es troba)

Dia 7 de maig de 1937, la família rebia una carta de Bartomeu. L'envià des de Espinosa de Henares, una petita població de la província de Guadalajara -Castella-. En ella contà el viatge des de Palma a Melilla en vaixell. I d'allà, a Ceuta, Algesires, Tarifa, Cadis, fins que entraren al riu Guadalquivir per arribar a Sevilla.
D'aquí, en tren cap a Badajoz, Casares, Salamanca, Valladolid, Burgos, Sòria, Saragossa i Guadalajara. Des del poble on va enviar la carta, explicà al seus pares que si hagués mort, no hagués passat el gust amb que havia gaudit aquell viatge : “mai en la vida hauria pensat que dins Espanya hi hagués tantes vistes i muntanyes. Per què tot es un munt de muntanyes”. En un to d'humor, li explicà al seu pare que “quan torni a Mallorca, vos duré un ase, per què mai amb ma vida hauria pensat que ni pogués haver tants com els que vist. Per què només valen 2
reials i si són molt valents, 1 pesseta”. Quan s'acomiadà, envià records i besades per tota la família i als amics. En especial per Francesc “Lluent”, pel qual tenia un afecte especial d'amistat.
Quan va escriure aquesta carta, encara no havia entrat cap vegada en batalla, si no que acabava d'arribar al front. Bartomeu havia arribar a Guadalajara poc després que s'hagués produït una de les batalles més cruentes de la guerra
civil: la Batalla de Guadalajara. L'exercit franquista, en el mes de març de 1937, en un intent d'obrir una ofensiva sobre Madrid, va llançar un enfrontament que les unitats italianes no pogueren amb el contraatac de l'exercit republicà, el qual, va recuperar-ne les posicions inicials. Així doncs, pel bàndol republicà, va representar una victòria sense precedents i als hi va fer aixecar la moral. Després de parlar amb els familiars, d'escoltar diferents testimonis i recercar-ne la possibilitats, s'ha d'explicar el que s'ha transmès sobre el que va
passar. Sense poder precisar-ne el lloc ni la data, però dins el context que s'ha explicat anteriorment, Bartomeu, una nit que tenia guàrdia controlant el pas d'un pont, ell i un altre sentinella, decidiren passar-se a l'exercit republicà, no sense abans haver avisat a un amic vilafranquer que servia amb ell, el que tenia pensat per aquella nit. Aquest soldat vilafranquer, amb el qual compartien ideals, al va persuadir del que volia fer ja que considerava perillós passar-se a l'altre costat sense avisar del que volien fer. Aquest amic li va transmetre que l'aventura li podria costar la vida, tant si li disparaven des de les files republicanes pensant que es tractava d'un atac, com del bàndol nacional, veien la deserció. Però Bartomeu va decidir-ho; ho tenia ben clar. Aquella nit, amb un company, desertaren de l'exercit de Franco i es passaren a l'exercit republicà.
Mai més es va saber d'ell. Mai més, ni la família ni els amics del front, saberen que li hauria pogut passar durant la guerra o, si hagués tingut èxit amb l'empresa, que hauria estat d'ell en haver acabat el conflicte. Fos com fos, la
notícia va córrer com un regueró de pólvora encès entre els soldats vilafranquers que es trobaven al front. Potser molts d'ells, s'ho repensaren més de dues vegades que, quan disparaven, a l'altra banda, hi podia haver en Tomeu “Paloni”.
De fet, es confirma la seva deserció amb el document de la Brigada Socio Politica del Ministerio de la Gobernación, quan dia 20 de juliol de 1939, després d'haver finalitzat la guerra, que va remetre una carta al Batle de Vilafranca, que fes una recerca d'on es pogués trobar i se'ls hi transmetés informes sobre les seves activitats. Així doncs, es tenia constància del fet d'una forma oficial.
De Bartomeu, alguns pensen que se'n va sortir, altres encara ara n'esperen notícies. No apareix a les llistes dels soldats republicans allistats ni es té constància de la seva defunció.

------------------------------

Notícia d'Última hora de dia 20 d'agost de 2013, sobre aquest article.