“Cronicón Vilafranquense”

Aquests dies hem assistit a un autèntic espectacle mediàtic de segell vilafranquer. Intentant recobrar la memòria amb episodis semblants del passat, no he estat capaç de trobar-ne cap..: ni en el pitjors moments de la transició, on tot valia per que era inherent a la condició de responsable polític municipal, actuar com a comissari polític del règim de la dictadura. 

Amb molt de temps –i sort- aquests hàbits varen desaparèixer i la normalitat política local va retrobar-se amb una certa pau social.

No pos en dubte que estar al front d’una institució municipal no tengui els seus problemes i –potser- en crei als seus conciutadans. Hi ha moments àlgids, moments difícils i alguns de traspàs, on no passa absolutament res, però, al cap i a la fi, són moments on la cohesió veïnal i les decisions polítiques encertades, fan que el poble avanci.

Sempre he tengut clar que haver deixat de pertànyer a la primera institució vilafranquera per donar pas a uns nous aires i a mentalitats noves, no esdevindria el meu abandonament de l’opinió i la crítica: abans d’haver estat responsable polític del meu poble, he estat veïnat implicat socialment, i ara, m’he retrobat amb aquesta condició. Així doncs, quasi tornant als meus orígens, vull que sigui possible que la cohesió social, el progrés i la vida a Vilafranca, siguin de cada vegada millors.

El PP i Sa Lliga, decidiren emprendre el camí de governar l’Ajuntament el passat juny. Des de les hores –i com ja han passat els 100 dies de cortesia perquè el nou govern hagi establit el seus criteris de governança municipal- he pogut assistir, quasi sempre esglaiat, a tota una sèrie de decisions de les quals en compartesc ben poc, fins i tot diria, res.

He pogut escoltar i veure com el govern que vaig presidir, ha estat atacat de forma personal, cosa ben inusual, quan el normal seria que s’atacàs políticament. Dins una societat democràtica, la vulneració dels drets personals i individuals, que formen part de la més alta de les proteccions, han estat vulnerats amb escreix. Així doncs, he sabut que es deia de mi i dels meus companys: “On es deuen haver amagat els 600.000 € del pavelló ?”. “La revisió del Cadastre va ser cosa d’En Jaume Rabassa, anau a queixar-vos a ell”. “Els empleats de l’Ajuntament, En Rabassa va col·locar els seus ”. ... I un llarg etc. de despropòsits, acusacions sense fonaments i atacs de caire personal que rosen l’injuria.

Així doncs, lluny de sentir-me ofès en accés, intent fer una reflexió sobre el que ha motivat a aquesta gent actuar d’aquesta manera tan poc ortodoxa. De per què tenen aquesta insana enveja de la meva persona i de les persones que governaren l’Ajuntament, i dels avanços que s’aconseguiren ?. Per què encara ara, no ens han explicat quin és el seu model de poble, però no aturen d’explicar-nos “lo dolents que eren els que hi havia abans”?.

A vegades m’he demanat com és possible que les persones puguin donar un tomb de 180º pel sol fet de defensar un fals orgull o, si més no, per enaltir teories poc fonamentades –normalment fruit de la hipocresia- però que per a ells són dogma de fe.

Aquest gir inesperat del posicionament personal i polític d’aquest model de subjecte, pens que és el resultat d’un complexe mal curat, una insana forma de “escurrir el bulto” i una indiscutible manera de resoldre les coses que sols fan multiplicar els perjudicis.

Parlant clar i català: la millor forma d’amagar la teva incompetència, és parlar de la incompetència dels altres.

Així doncs, si no hi comença a haver-hi rectificacions i redreçaments amb aquesta manera d’actuar, el principal perjudicat no serà l’anterior Govern o els ultrapassats batles, serà el propi poble de Vilafranca. I per a mi, seria una tragèdia perdre l’esperança de viure a un poble obert, emprenedor, avançat i amb pau social. En definitiva: tot allò que ens havia caracteritzat com a poble.